divendres, 30 de juliol del 2010

Sant Vicent Ferrer: edats, mals i cures (i2)

Reprenem el nostre post del mes de maig sobre Sant Vicent Ferrer. En el IV volum dels sermons editats per l'Editorial Barcino (p. 177), parla dels signes de la vellesa (que el sant anomena deffalliments).

Així tanquem el cicle vital lligat a Ferrer: edats del home, les malalties i curació i cap al final de la vida la caiguda lenta i definitiva.

Ferrer divideix els signes de la vellesa en 6 deffalliments:

Les canes: els cabells blancs són un signe d'envelliment. Escriu al sant: Lo primer deffalliment que ha vellesa és que fa tornar a la persona los cabells blanchs. [...] Los cabells de la ànima són los pensaments del cor.
Amplada dels membres i altres canvis: quan ens fem grans de vegades ens engreixem. També perdem l'agudesa de la nostra vista: Lo segon deffalliment que vellesa ha és grossesa dels membres, axí com de la vista, que·ls vells no la han tan fort; a voltes també s'eixampla la madat de la nostra ànima: Mas quan jures lo cap, lo fetge de Déu etc., que·y tens una gran roquea, etc. Ara veus axí com torna la ànima grossera.
Arrugues de la pell: lo tercer deffalliment que ha la vellesa és arruament de la pell. E ja ó veeu per speriència, que quan la persona és jove, que menge bé, veus que té la pell estirada, per ço com és plena. Mas quan ve que no pot mengar, la carn se aminva e la pell se arrua. El sant ho relaciona amb que quan som vells no mengem tant que quan som joves.
Els geps: l'aparició de protuberàncies a l'esquena és un dels signes distintius dels vells de l'Edat Mitjana. La correcció postural no era un dels forts medievals... Lo 4 deffalliment que ha vellea és capitis incurvacionem, car lo jove va tot dret, e lo vell va ab lo cap bayx. La causa d'aquesta aparició de geps i encorvaments és força curiosa: La rahó és aquesta, car la calor que ha l'om jove, aquella lo fa anar tot dret, e per ço flama de foch munta tota dreta. Mas al vell. que lo fall la calor, fa'l anar baix.
La debilitació dels membres: la debilitació del membres ve donada per no complir les penitències després de la confessió: E açò és per ço que tota persona que·s sent en peccat mortal se sent fort a haver béns temporals e a treballar fort, mas són flachs a treball de penitència, e açò és quan se van a confessar, que·l confessor dirà: "Ara fareu tal penitència, que dejuneu". "He, sènyer, no poria".
Aproximació de la mort: la mitjana d'edat era força baixa a l'Edat Mitjana. Penseu doncs una persona que tingués XC anys, què·n dirà hom? Que demà deu morir. Les persones velles a vegades noten l'alè de la mort al clatell.

dijous, 1 de juliol del 2010

Hereus, cabalers, pubilles i la sentència del TC


Estic llegint un interessantíssim llibre del catedràtic del a Universitat de Barcelona, Llorenç Ferrer i Alòs, titulat "Hereus, pubilles i cabalers" de l'Editorial Afers. És tracta d'un recull d'articles sobre el dret successori a la Catalunya Moderna que l'autor ha adaptat per fer-ne un llibre.

L'autor retrata amb minuciositat la posició del hereu, els cabalers, les pubilles i les seves situacions: els cabalers que es quedaven a casa (els anomenats "concos" o la cançó de la "tieta" del Serrat...), els que marxaven a fora per guanyar-se la vida (aprenent un ofici o bé establint-se a un altre mas casant-se amb una cabalera), o els que ingressaven a l'Església, a l'estat (com a funcionaris) o aprenien oficis útils per al mas (com els advocats o procuradors). També parla de les sortides del es cabaleres, casant-se amb un hereu o bé ingressant en un convent. També parla de la legítima, els diners que l'hereu donava als cabalers que marxaven de casa i del equivalent femení, el dot.

El sistema Hereu-Pubilla-Cabaler és d'orígen medieval i és força estudiat. L'antropòleg Ignasi Terrades i Saborit l'estudià en un article molt interessant on explica les arrels del dret successori català.

La meva iaia materna sempre em deia que jo era "l'hereu escampa", un malgastador... Josep Pla escriu: L’empordanès estima molt les coses d’aquest món. És un sensualot generalment moderat, amb les naturals minories d’arrauxats i d’hereus escampes. La majoria de la gent del país és grisa, cauta, taujana, extremament racional, amb una certa tendència a la contemplativitat. Hi ha una minoria de xerraires, d’hiperbòlics, de fatxendes, de gesticulants —generalment aduladors i en definitiva mendicants. El retrat que sol circular de l’empordanès ha estat elaborat més sobre aquest darrer personal que sobre la generalitat. (El meu país, Barcelona: Destino, 1968), pàg. 102 (Extret de RODAMOTS)

Hi he pensat molt sobre aquestes coses llegint el llibre i m'han despertat records. La meva àvia per part de mare, era una pubilla (una "hereva") i el meu avi un cabaler (vingut de fora a casar-se amb ella). El meu avi sempre em deia que ell "no seria mai amo de la casa", però "que hi havia deixat la pell treballant-hi". De fet va ser així, la casa va passar per al seu fill primogènit (el meu oncle), però l'avi en tenia l'usdefruit (en podia disfrutar però no la podia vendre ni modificar). La casa l'avia construïda el meu besavi Sebastià i suposo que també era un cabaler, ja que venia de fora... ho hauré de continuar investigant.

I pensant pensant, crec que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, enlloc de fer-nos hereus o pubilles del que és nostre, només ens ha donat la legítima i ens ha fet cabalers; suposo que ara que ells ja "han complert" potser ens tocarà fer alguna altra cosa...