divendres, 3 d’abril del 2020

Les morts del rei Joan (19 de maig de 1396)


Durant aquests dies de confinament un usuari de twitter (@soguejant) em va preguntar com se sabia que el rei Joan el descurat, el caçador i l’amador de la gentilesa (1387-1396), havia mort caçant a Foixà, el 19 de maig de 1396.

Em vaig posar a investigar i molt autors ho donen per fet però sense citar-ne les fonts. Per això us oferim una sèrie de documents on expliquen de manera més o menys fiable com va morir el rei Joan.

Joan I, rotlle geneaològic del monestir de Poblet

Les fonts

Aquestes tres font són coetànies a la mort del rei Joan.

  • El llibre del Consell de Cent es recollí el fet el 25 de maig de 1396: los dits honorables consellers aprés que per ordinació de consell de molts pròmens de la ciutat foren anats a la senyora, ladonchs duquessa (és refereix a la futura reina Maria de Luna), e li hagueren anunciada la mort del senyor rey en Johan, de bona memòria, qui morí en lo loch de Fuxà divendres porppassat, que hom comptava XIX del mes present de maig.(AHCB, Llibre del Consell 1B-I-27, f. 29r.)
  • A la crònica del racional de la ciutat de Barcelona també es documenta la notícia: Die veneris, ·XIX· die madii dicti anni, obiit subito dominus rex Johannes, eundo venatum per boschum de Ffuxa, comitatus Impurie. (Recull de documents i estudis. Vol. I Fascicle II. 1921)
  • Al Dietari del Consell de la ciutat de Barcelona podem llegir: Divendres XIX.-Morí lo rey en Johan ixent de Torroella e vinent per son cami cassant. E fo descavalcat en lo camí hon li vench lo mal e ans que fos a Girona morí y fo hi portat mort. (Vol. I, p. 57. Veure el volum digitalitzat a: https://archive.org/details/manualdenovellsa01barcuoft)

Les cròniques

Posteriorment apareix la notícia a diferents cròniques no coetànies.

  • El Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim de Melcior Miralles (1419?-1502) es recollí la notícia: Divendres XIX.-Morí lo rey en Johan ixent de Torroella e vinent per son cami cassant. E fo descavalcat en lo camí hon li vench lo mal e ans que fos a Girona morí y fo hi portat mort. (Edició de M.D. Cabanes Pecourt (1991), p.57)
  • Al Recort (finals segle XV) de Gabriel Turell (continuació de l’obra de Pere Tomic) ens diu que estava perseguint una lloba: Stant lo rey en Ampurdà venint per a Barçalona, anant a caça, fon en lo bosc de Foxà corrent una loba. Lo dit rey morí en l’any Mil CCCLXXXXVI. (Editorial Barcino. 1950, p. 183)
  • Al segle XVI als Annales de Jerónimo Zurita (Cap. LVI) podem llegir: Muerte del rey [de Aragón] y cómo se dice que murió. Anduvo el rey este verano por el Ampurdán y Rosellón con la reina doña Violante su mujer, y estuvo en Torrella de Mongriú a 13 del mes de mayo. Y -según Pedro Tomich escribe- viniéndose para la ciudad de Barcelona, andando cazando delante del castillo de Urriols en el bosque de Foxá, corriendo una loba, murió repentinamente; y no dice este autor qué fuese la causa de su muerte. Y Martín de Alpartil escribe en la historia que compuso de la cisma que hubo en la iglesia en tiempo de Benedito, que andando el rey a caza de lobos un viernes después de haber comido y discurriendo los monteros por sus paradas en un monte, el rey, que iba solo, encontró con una loba muy grande y en viéndola se alteró de suerte que comenzó a temblar; y apeándose del caballo en que iba, expiró dentro de una hora. Otro autor hay que afirma que cayó con el caballo, y que cuando llegaron a socorrerle le hallaron muerto los suyos; y en unos anales de aquellos tiempos se escribe que cayó muerto del rocín en que iba, y que este caso fue a 19 del mes de mayo. (Veure edició en PDF a: https://ifc.dpz.es/publicaciones/ver/id/2448)
  • Per últim la pseudocrònica de Bernat Boadas, titulada Llibre de Fets d’armes (Vol. 2): per alguns afers era anat a Perpinya hon stech alguns jorns. E com era tan amich de caça ell en lo bosch de Foxa prop d’Orriols ab los seus cans e caçadors sem met a caçar a la tornada del Roysselló e davant dell sen metré una gran loba que lin va faer molta gran feredat, els cans arremeteren la loba mes la loba no sen donava de res; el rey cridava a grans crits: “la loba, la loba, tots contra la loba” e com la loba era tant ferotge null hom sen movia, els cans staven fortament spaordits e ell ot sglayat cau prestament de son cavall e sobtadament va finar la sua vida. (Vol. 2, veure https://bipadi.ub.edu/digital/collection/manuscrits/id/29621)

 A mode de conclusió


Que en podem treure de tot això? Doncs podem veure com el relat històric de finals del segle XIV al segle XVII ja s’ha convertit en relat literari:

  • El llibre del Consell de Cent només diu que el monarca morí a Foixà.
  • A la Crònica del Racional de la Ciutat afegeix que el rei estava caçant pels boscos de Foixà del comtat d’Empúries.
  • Al Dietari s’afegeix, apart de que estava caçant, que el rei en descavalcar del cavall li vench lo mal i el portaren a Girona. Hem de recordar que el rei Joan era molt malaltís i que sofria atacs de manera periòdica. També es diu que estava sortint de Torroella, i Foixà és proper. 
  • A cap dels documents coetanis s'esmenta la lloba.
  • El Dietari del Capellà d’Alfons el magnànim sembla que copià la notícia del Dietari del Consell.
  • Al Recort de Turell ja apareix la lloba.
  • Zurita recollí la dada de l’obra de Pere Tomic i de la Chronica actitatorum temporibus Benedicti XIII. Segurament tant Tomic com Turell coneixedors de l’obra incorporaren la lloba a partir d’aquesta crònica.
  • Per últim Boadas al a seva pseudocrònica hi afegeix el relat literari. Descriu el fet com si hi fos. Hem de tenir en compte que aquest text és fruit de la invenció de Joan Gaspart Roig i Jelpí, un historiador del segle XVII. Aquest digué que havia trobat un manuscrit de 1420 escrit pel blanenc Bernat Boades. Roig havia creat la pseudocrònica del seu puny i lletra, fet que demostraren Coll i Alentorn i Martí de Riquer a mitjans del segle XX. Fins aleshores el text es considerava veritable.
  • A partir del Recort de Turell apareix la lloba, segurament, una invenció més literària que històrica, que s'anà recollint a les cròniques posteriors.


Al rei Joan li agradaven les caceres, això està documentat, el que potser no sabrem mai és si va morir per un “acident de caça”... o si sofrí un atac mentre caçava degut a la seva mala salut.

divendres, 20 de març del 2020

Història del castell de Cunit

Hem penjat al nostre perfil d'Academia.edu la nostra publicació de 2018 "Història del castell de Cunit", publicada per l'Ajuntament de Cunit. L'estudi fa un recull històric des de les primeres notícies històriques referides al castell fins la segona meitat del segle XX. A la publicació podeu veure el primer dibuix d'un cunitenc: Eimeric de Cunit fent homenatge a Jaume Marc, senyor del castell d'Eramprunyà.
Eimeric de Cunit fent homenatge a Jaume Marc senyro del castell d'Eramprunyà

Esperem que us sigui del vostre interés.

dimarts, 17 de març del 2020

Nou article a Academia.edu

He penjat un nou article a Academia.edu: "Corsaris i pirates a la costa central catalana (segles XIV-XVII)"

Podreu resseguir l'activitat dels pirates a la costa central entre les ciutats de Tarragona i Barcelona.

Veureu com els pirates i els corsaris no només són persoantges moderns sinó que comencen a actuar a l'Edat Mitjana. Espero que us agradi.
Croquis de la parte de Costa comprendida entre la punta de Varà y la de San Gervasi [Biblioteca Nacional de España] 1818





dilluns, 16 de març del 2020

Entre el confinament i l'expulsió a la Barcelona Medieval

A l’Edat Mitjana també es practicaven confinaments de la població. Com veurem en aquesta entrada les mesures podien ser quotidianes o bé excepcionals, però era una mesura força utilitzada per tal de controlar la població. També es realitzaven expulsions d’elements “indesitjables” per a les autoritats. Ambdues mesures (confinaments i expulsions) responien a una idea: mantenir l’ordre a la ciutat.

A la ciutat de Barcelona (i altres ciutats catalanes) cada nit s’ordenava a la població que anés al seu domicili a través del toc de campana del “seny del lladre”. Aquest toc es pot considerar com un toc de queda per a confinar els ciutadans a casa seva. Hi havia però qui es saltava la prohibició. Per aquest fet el Consell de Cent prohibí que: ninguna fembra pública alcavota ne altra qui està al carrer de Vila Days, qui va a la Riera, no gos tenir la porta oberta pus que·l seny del ladre hay cayllat entro l’esqueylla de la Seu. E qui contra assò farà, pagarà per ban cada vegada V sous, o si paga·ls no·ls pot estarà V dies presa al castell. (1) Aquesta prohibició s’anirà donant al llarg dels segles XIV i XV.

Alguns grups estaven tancats en barris específics. És la situació que vivien els jueus i sarraïns. A les viles catalanes els jueus vivien en barris específics anomenats “calls”. A Barcelona existien dos calls: el Call Major i el Call d’en Sanahuja. El 1391 aquests barris van ser atacats i molts habitatges foren abandonats. Aquest fet fou aprofitat per algunes dones públiques per ocupar zones més cèntriques de la ciutat. El rei Joan el caçador es dirigí al batlle i veguer de la ciutat per expulsés les prostitutes de l’antic Call Major el 1396 (2).

L’ocupació dels calls després dels avalots contra els jueus també es va donar a les ciutats de València (3) i Perpinyà (4).

El 1324 documentem que el Consell de Cent ordenà l’expulsió dels estrangers i tot contret e esmonyonat, e tot orp, e affoylat, e tot altre mendigant, sia hom o sia fembra, qui sia estrany, ne d’altre lengua, qui sia en Barchinona ne sia dins los termens del territori, çò és: arribi a Muntgat, tro a Castell de Fels, e de Moncada, e del loch de Finestelles, e del Coll de Cerola, e de la Gavarra, e de Vayll Vidrera, e de la villa dels Molins Reyals de Lobregat, tro a XII legues dins mar. Que dins IIII dies primers vinents sien tots exits de la ciutat ab tots los dits termens, axí que depuys no·y estien ne·y tornen. E aquells dels damunt dits qui part los dits IIII dies serà trobat en la ciutat o dins los termens damunt dits, serà escobat e gitat de la ciutat e dels temrens ab de grans assots ay tantes vegades com hi sia trobat. Entenem emperò, aclaren los dits Consellers e prohómens que tot hom e tota fembra és entés que sia estrany e de lengua estranya que no sia natura de les terres del senyor Rey d’Aragó e del Rey de Mallorcha. (5) El document no aclareix el per què d’aquesta expulsió. Més d’un segle després (1440) el Consell de Cent veia com un problema la gent que es feia passar per pobre sense ser-ho: Item sien membrants de la gran multitud de falsos pobres o acaparadors que perceben les almoynes als freturosos e importunen tots aquells qui convenen als divinals officis en la Seu. E en les esgleyes parroquials e dels monestirs. E qui vullen veure certa ordinació, la qual és en la casa del Racional de la dita ciutat. E semblantment de esquivar de la dita ciutat la multitud de hermitants que de no soler hic son los quals han jaquits los hereus e hermitatges e só se fets ciutedans e sembres hic molts errors. (6)

El rei Joan el caçador atorgà a la ciutat un privilegi per expulsar i exiliar els elements indesitjables: jugadors, vagabunds, alcavots. Aquest privilegi fou atorgat a la ciutat de Barcelona el 1390 i aplicat per primer cop el 1398: Item lo dit senyor volent dar loc a tota mundícia e puritat de la dita ciutat e esquivar les deshonestetats, inconvenients e mals qui·s segueixen per suggestions, tractaments e males obres de les persones dessús nomenades, atorgue perpetualment a la dita ciutat que els veguers i consellers d’aquella presents, e esdevenidors ab lo Consell de Trenta, ja ordonar puxen foragitar perpetualment o a temps de la dita ciutat, totes persones que per informació sumària per ells reebuda, trobaran ésser alcavots o alcavotes, vagabunds, o caps de tafureria públichs, o qui roben o nafren per diners. (7)

El govern municipal barceloní comença a fer crides contra alcavots a partir del maig de 1398 de manera genèrica. El novembre de 1401 ja trobem les crides contra els mitjancers amb els seus noms. A les crides s’especifica el lloc d’origen de l’expulsat, si té prostituta treballant, si aquesta està al bordell etc. Els documents d’expulsió també incloïen la pena imposada i si podia demanar perdó per tornar a la ciutat. Les penes podien anar des de l’any als cinquanta anys d’expulsió. Si els expulsats no complien amb les penes: E açò sots pena si lo contrari per ells o per algun d’ells serà fet de ésser escobats per la dita ciutat, e exellats en Sardenya a X anys lavors següents. E si per ventura los demunt nomenats o alguns d’ells dins lo temps a ells assignat, segons dit és, entraran o seran atrobats dins la dita ciutat ho termens de aquella lavors que sien penyats per lo coll, en tal guisa que naturalment muyren. (8)

El 1475 els consellers de la ciutat justificaven aquestes expulsions amb la netedat de la ciutat: Item sien atens los dits honorables esdevenidors consellers de tenir neta la ciutat de jochs e tafureries, juradors e blasfemadors de Déu. E encara que les fembres visquin de lur quest stiguen en los lochs a elles pertanyents e que sobre açò proveer e fassen servar les ordinacions en lo passat fetes sobre dites coses en diversos temps publicades, e are poch ha renovades sobre los dits jochs, taffureries, blesfamadors e àvols fembres, sobre l’observança de les quals ordinacions los entés consellers han pres protestes als vaguer e batlle e ells han respost mostrant-se desitjosos complir aquelles, emperò fins vuy per remtennes dels dits officials no nes feta a fer tal exequció, placia als dits esdevenidors honorables consellers en per segur les dites coses segons de ells és pertanyent e degut per lo servey de Nostre Senyor Déu. (9)

Tot i que a l’Edat Mitjana es tolerava la prostitució i es veia aquesta activitat com un mal menor. Segons la idea agustiniana del mal menor l’amor venal prevenia altres mals pitjors: sodomia, adulteri, relacions sexuals interètniques, bestialitat, sexe femoral... El sexe remunerat s’havia d’exercir amb unes certes normatives. La més repetida de totes a la documentació municipal de la ciutat medieval és el tancament de les prostitutes als bordells barcelonins.

A la Barcelona de mitjans del segle XV hi havien establerts tres bordells a la ciutat. Dos menaven a la Rambla (Viladalls i la Volta d’en Torre) i el del Canyet prop del portal de Sant Daniel. Aquest últim, tal com vaig explicar a la nostra tesi doctoral, va ser fundat gràcies al privilegi atorgat per Alfons el Magnànim a Simó Sala. (10) Era obligatori per al Consell que les prostitutes exercissin dins dels bordells i no a fora: Item sien membrants los dits consellers esdevenidors que façen servar a la sengla, la ordinació feta per consellers e prohomens que les fembres bordelleres, les quals estan per la ciutat escampades, e continuen llur quest en la manera que fan aquelles que stan en los bordells no continuen lur quest fora los dits bordells ans haien anar totes als dits bordells. (11)


Mapa dels bordells de la Barcelona al Segle XV (Extret de la nostra tesi doctoral: "La prostitució a la Barcelona Baixmedieval. Segles XIV-XV"

A moltes ciutats europees es tancaven a les prostitutes seguint un calendari marcat: el patró local, les festes nadalenques... A Barcelona se les enclaustrava per Setmana Santa. La primera reclusió es feu el 1373 a un hospital prop del monestir de Santa Clara: Que tota fembra pública, bordellera qui sia en la ciutat se dege ésser enclosa e recullida en lo hospital de la ciutat qui es prop lo monastir de Santa Clara per tot lo dimecres de la Setmana Santa proper vinent e aquí hauran missas, e sermons, e confessions, e seran provehides convinentment a lurs necessitats. (12) Al mateix document s’insta a dones vídues fessin captes per poder mantenir a les prostitutes mentre durés el confinament. Les prostitutes, per fer constricció dels seus pecats, eren obligades a escoltar missa. Al segle XV se les recloïa a la Casa de les Egipciaques: Per reverència a favor del sagrat misteri per lo qual cascuns anys en la derrera setmana de la Quaresma, appellada Setmana Santa, çò representada en Santa Mare Església, memòria de la sagrada passió de Jesucrist. E per çò per lo dit esguard tot abús e continuació de pecar fos tolt e ordonaren que cascúns anys los dimecres, dijous e divendres sants, de la dita setmana totes les fembres bordalleres faents idifferentment quest de lurs cossos escauts en los bordells e hostals de aquells sien e estiguen endessepres, cloeses e tenchades dins la casa appellada de les Egipcíaques e separades de tota visitació de homens. (13)

L’any 1365 el Consell de Cent havia donat 500 lliures per l’edificació d’un monestir per a prostitutes penedides. Set anys després es feu efectiva la fundació: En l’any 1372, se fundà en Barcelona lo Monestir de Monges Agustines de Santa Magdalena, trobant-se Bisbe de Barcelona Pere de Planella, i antes era Casa, y aculliment de donas arrepentidas, y lo cardenal legat Bisbe Portuense los doná lo hàbit y regla de Sant Agustí. (14)

Si la ciutat no expulsava les prostitutes era pel simple fet que complien una funció social: evitar els abans citats mals majors i amb aquests monestirs els donava una sortida per a la reinserció a la societat.

En temps de pestes es solia tancar les portes de les ciutats i els ciutadans quedaven reclosos dins de les muralles. És el cas dels protagonistes del Decameró: ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombr de mil tres-cents quaranta-vuit, quan previngué la mortífera pestil·lència [...] Per a tractar aquesta malaltia no semblava que hi valgués o fes efecte de metge ni cap virtut de medicina [...] tothom es feia un propòsit prou cruel, que era d’esquivar i defugir els malalts i llurs coses, i fent això, hom creia que se salvava a si mateix. (15). A final del segle XV hi hagué un episodi molt virulent de pesta bubònica a Barcelona. Per aquest fet el veguer i el batlle de la ciutat de Barcelona feren una sèrie d’ordinacions (el tres de juny de 1490), recolzant-se amb la idea que l’epidèmia era degut a la providència divina i per los peccats comesos en gran offensa de la sua divinal Maiestat (16). En aquest document hi ha ordenances contra els juraments contra Déu, el joc, les tafureries, les amants i concubines, del tancament de les prostitutes, contra els alcavots i de no assaltar els monestirs de la ciutat.

Un dels altres col·lectius que se’ls confinava eren els presos. Existeix un interessant estudi fet per la Dra. Teresa Vinyoles i Vidal que parla de les queixes dels presos a la presó del veguer de la Barcelona de mitjans del segle XV. (17) La Dra. Vinyoles estudià un document datat el 1445 on es veu la vida que duien els presos i les preses a l’esmentada presó. Al document es pot llegir el tractes contra els presos i els abusos sexuals que sofreixen les preses per part del carceller. Aquest cobrava el que s’anomena el dret de carcellatge, el qual pagaven els presos -entre 8 i 10 diners- dels quals 2 i 4 diners per pagar els lloguers de les flassades i els llits.

Esperem que us haguem fet passar una bona estona en aquests dies de confinament domiciliari. Continuarem penjant entrades.


NOTES

  1. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (=AHCB), Consell de Cent, Llibre del Consell VIII, f. 24v.
  2. Arxiu de la Corona d’Aragó (=ACA), Registres de Cancelleria 2025, f. 35r.
  3. DANVILA, Francisco: “El robo de la judería de Valencia 1391” Boletín de la Real Academia de la Historia. Tom 8, 1886, p. 33.
  4. ACA, Registres de Cancelleria 3610, f. 318r.
  5. AHCB, Consell de Cent, Llibre del Consell VIII, f. 25r.
  6. AHCB, Consellers, Testaments de Consellers, 1C-XVII-3, f.15v.
  7. ACA, Registres de Cancelleria, 1844, f. 184r.
  8. AHCB, Consell de Cent, Registre d’Ordinacions Especials, 1B-V-12, f. 25r.
  9. AHCB, Consellers, Testaments de Consellers, 1C-XVII-5, f. 6r.
  10. El privilegi es troba a l’Arxiu Històric de la Santa Creu i Sant Pau, Privilegis reials, doc. papals, doc. particulars. Vol. VIII. Inv. 8. Carpeta 11/4
  11. AHCB, Consellers, Testaments de Consellers, 1C-XVII-3, f. 14v.
  12. AHCB, Consellers, Miscel·lània 1C-V-13/1, f. 2
  13. AHCB, Consell de Cent, Registre de deliberacions, 1B-II-1, f. 172v.-173r.
  14. Rúbriques de Bruniquer, Vol. III, p. 72. Veure: https://archive.org/details/ceremonialdelsma03brunuoft/page/72/mode/2up
  15. BOCACCIO, Giovanni: Decameró. Edicions 62, pp. 24 i 25.
  16. AHCB, Consell de Cent, Registre d'Ordinacions, 1B-IV-11, fol.114v.
  17. https://www.raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/193909/288120