divendres, 3 d’abril de 2020

Les morts del rei Joan (19 de maig de 1396)


Durant aquests dies de confinament un usuari de twitter (@soguejant) em va preguntar com se sabia que el rei Joan el descurat, el caçador i l’amador de la gentilesa (1387-1396), havia mort caçant a Foixà, el 19 de maig de 1396.

Em vaig posar a investigar i molt autors ho donen per fet però sense citar-ne les fonts. Per això us oferim una sèrie de documents on expliquen de manera més o menys fiable com va morir el rei Joan.

Joan I, rotlle geneaològic del monestir de Poblet

Les fonts

Aquestes tres font són coetànies a la mort del rei Joan.

  • El llibre del Consell de Cent es recollí el fet el 25 de maig de 1396: los dits honorables consellers aprés que per ordinació de consell de molts pròmens de la ciutat foren anats a la senyora, ladonchs duquessa (és refereix a la futura reina Maria de Luna), e li hagueren anunciada la mort del senyor rey en Johan, de bona memòria, qui morí en lo loch de Fuxà divendres porppassat, que hom comptava XIX del mes present de maig.(AHCB, Llibre del Consell 1B-I-27, f. 29r.)
  • A la crònica del racional de la ciutat de Barcelona també es documenta la notícia: Die veneris, ·XIX· die madii dicti anni, obiit subito dominus rex Johannes, eundo venatum per boschum de Ffuxa, comitatus Impurie. (Recull de documents i estudis. Vol. I Fascicle II. 1921)
  • Al Dietari del Consell de la ciutat de Barcelona podem llegir: Divendres XIX.-Morí lo rey en Johan ixent de Torroella e vinent per son cami cassant. E fo descavalcat en lo camí hon li vench lo mal e ans que fos a Girona morí y fo hi portat mort. (Vol. I, p. 57. Veure el volum digitalitzat a: https://archive.org/details/manualdenovellsa01barcuoft)

Les cròniques

Posteriorment apareix la notícia a diferents cròniques no coetànies.

  • El Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim de Melcior Miralles (1419?-1502) es recollí la notícia: Divendres XIX.-Morí lo rey en Johan ixent de Torroella e vinent per son cami cassant. E fo descavalcat en lo camí hon li vench lo mal e ans que fos a Girona morí y fo hi portat mort. (Edició de M.D. Cabanes Pecourt (1991), p.57)
  • Al Recort (finals segle XV) de Gabriel Turell (continuació de l’obra de Pere Tomic) ens diu que estava perseguint una lloba: Stant lo rey en Ampurdà venint per a Barçalona, anant a caça, fon en lo bosc de Foxà corrent una loba. Lo dit rey morí en l’any Mil CCCLXXXXVI. (Editorial Barcino. 1950, p. 183)
  • Al segle XVI als Annales de Jerónimo Zurita (Cap. LVI) podem llegir: Muerte del rey [de Aragón] y cómo se dice que murió. Anduvo el rey este verano por el Ampurdán y Rosellón con la reina doña Violante su mujer, y estuvo en Torrella de Mongriú a 13 del mes de mayo. Y -según Pedro Tomich escribe- viniéndose para la ciudad de Barcelona, andando cazando delante del castillo de Urriols en el bosque de Foxá, corriendo una loba, murió repentinamente; y no dice este autor qué fuese la causa de su muerte. Y Martín de Alpartil escribe en la historia que compuso de la cisma que hubo en la iglesia en tiempo de Benedito, que andando el rey a caza de lobos un viernes después de haber comido y discurriendo los monteros por sus paradas en un monte, el rey, que iba solo, encontró con una loba muy grande y en viéndola se alteró de suerte que comenzó a temblar; y apeándose del caballo en que iba, expiró dentro de una hora. Otro autor hay que afirma que cayó con el caballo, y que cuando llegaron a socorrerle le hallaron muerto los suyos; y en unos anales de aquellos tiempos se escribe que cayó muerto del rocín en que iba, y que este caso fue a 19 del mes de mayo. (Veure edició en PDF a: https://ifc.dpz.es/publicaciones/ver/id/2448)
  • Per últim la pseudocrònica de Bernat Boadas, titulada Llibre de Fets d’armes (Vol. 2): per alguns afers era anat a Perpinya hon stech alguns jorns. E com era tan amich de caça ell en lo bosch de Foxa prop d’Orriols ab los seus cans e caçadors sem met a caçar a la tornada del Roysselló e davant dell sen metré una gran loba que lin va faer molta gran feredat, els cans arremeteren la loba mes la loba no sen donava de res; el rey cridava a grans crits: “la loba, la loba, tots contra la loba” e com la loba era tant ferotge null hom sen movia, els cans staven fortament spaordits e ell ot sglayat cau prestament de son cavall e sobtadament va finar la sua vida. (Vol. 2, veure https://bipadi.ub.edu/digital/collection/manuscrits/id/29621)

 A mode de conclusió


Que en podem treure de tot això? Doncs podem veure com el relat històric de finals del segle XIV al segle XVII ja s’ha convertit en relat literari:

  • El llibre del Consell de Cent només diu que el monarca morí a Foixà.
  • A la Crònica del Racional de la Ciutat afegeix que el rei estava caçant pels boscos de Foixà del comtat d’Empúries.
  • Al Dietari s’afegeix, apart de que estava caçant, que el rei en descavalcar del cavall li vench lo mal i el portaren a Girona. Hem de recordar que el rei Joan era molt malaltís i que sofria atacs de manera periòdica. També es diu que estava sortint de Torroella, i Foixà és proper. 
  • A cap dels documents coetanis s'esmenta la lloba.
  • El Dietari del Capellà d’Alfons el magnànim sembla que copià la notícia del Dietari del Consell.
  • Al Recort de Turell ja apareix la lloba.
  • Zurita recollí la dada de l’obra de Pere Tomic i de la Chronica actitatorum temporibus Benedicti XIII. Segurament tant Tomic com Turell coneixedors de l’obra incorporaren la lloba a partir d’aquesta crònica.
  • Per últim Boadas al a seva pseudocrònica hi afegeix el relat literari. Descriu el fet com si hi fos. Hem de tenir en compte que aquest text és fruit de la invenció de Joan Gaspart Roig i Jelpí, un historiador del segle XVII. Aquest digué que havia trobat un manuscrit de 1420 escrit pel blanenc Bernat Boades. Roig havia creat la pseudocrònica del seu puny i lletra, fet que demostraren Coll i Alentorn i Martí de Riquer a mitjans del segle XX. Fins aleshores el text es considerava veritable.
  • A partir del Recort de Turell apareix la lloba, segurament, una invenció més literària que històrica, que s'anà recollint a les cròniques posteriors.


Al rei Joan li agradaven les caceres, això està documentat, el que potser no sabrem mai és si va morir per un “acident de caça”... o si sofrí un atac mentre caçava degut a la seva mala salut.

divendres, 20 de març de 2020

Història del castell de Cunit

Hem penjat al nostre perfil d'Academia.edu la nostra publicació de 2018 "Història del castell de Cunit", publicada per l'Ajuntament de Cunit. L'estudi fa un recull històric des de les primeres notícies històriques referides al castell fins la segona meitat del segle XX. A la publicació podeu veure el primer dibuix d'un cunitenc: Eimeric de Cunit fent homenatge a Jaume Marc, senyor del castell d'Eramprunyà.
Eimeric de Cunit fent homenatge a Jaume Marc senyro del castell d'Eramprunyà

Esperem que us sigui del vostre interés.

dimarts, 17 de març de 2020

Nou article a Academia.edu

He penjat un nou article a Academia.edu: "Corsaris i pirates a la costa central catalana (segles XIV-XVII)"

Podreu resseguir l'activitat dels pirates a la costa central entre les ciutats de Tarragona i Barcelona.

Veureu com els pirates i els corsaris no només són persoantges moderns sinó que comencen a actuar a l'Edat Mitjana. Espero que us agradi.
Croquis de la parte de Costa comprendida entre la punta de Varà y la de San Gervasi [Biblioteca Nacional de España] 1818





dilluns, 16 de març de 2020

Entre el confinament i l'expulsió a la Barcelona Medieval

A l’Edat Mitjana també es practicaven confinaments de la població. Com veurem en aquesta entrada les mesures podien ser quotidianes o bé excepcionals, però era una mesura força utilitzada per tal de controlar la població. També es realitzaven expulsions d’elements “indesitjables” per a les autoritats. Ambdues mesures (confinaments i expulsions) responien a una idea: mantenir l’ordre a la ciutat.

A la ciutat de Barcelona (i altres ciutats catalanes) cada nit s’ordenava a la població que anés al seu domicili a través del toc de campana del “seny del lladre”. Aquest toc es pot considerar com un toc de queda per a confinar els ciutadans a casa seva. Hi havia però qui es saltava la prohibició. Per aquest fet el Consell de Cent prohibí que: ninguna fembra pública alcavota ne altra qui està al carrer de Vila Days, qui va a la Riera, no gos tenir la porta oberta pus que·l seny del ladre hay cayllat entro l’esqueylla de la Seu. E qui contra assò farà, pagarà per ban cada vegada V sous, o si paga·ls no·ls pot estarà V dies presa al castell. (1) Aquesta prohibició s’anirà donant al llarg dels segles XIV i XV.

Alguns grups estaven tancats en barris específics. És la situació que vivien els jueus i sarraïns. A les viles catalanes els jueus vivien en barris específics anomenats “calls”. A Barcelona existien dos calls: el Call Major i el Call d’en Sanahuja. El 1391 aquests barris van ser atacats i molts habitatges foren abandonats. Aquest fet fou aprofitat per algunes dones públiques per ocupar zones més cèntriques de la ciutat. El rei Joan el caçador es dirigí al batlle i veguer de la ciutat per expulsés les prostitutes de l’antic Call Major el 1396 (2).

L’ocupació dels calls després dels avalots contra els jueus també es va donar a les ciutats de València (3) i Perpinyà (4).

El 1324 documentem que el Consell de Cent ordenà l’expulsió dels estrangers i tot contret e esmonyonat, e tot orp, e affoylat, e tot altre mendigant, sia hom o sia fembra, qui sia estrany, ne d’altre lengua, qui sia en Barchinona ne sia dins los termens del territori, çò és: arribi a Muntgat, tro a Castell de Fels, e de Moncada, e del loch de Finestelles, e del Coll de Cerola, e de la Gavarra, e de Vayll Vidrera, e de la villa dels Molins Reyals de Lobregat, tro a XII legues dins mar. Que dins IIII dies primers vinents sien tots exits de la ciutat ab tots los dits termens, axí que depuys no·y estien ne·y tornen. E aquells dels damunt dits qui part los dits IIII dies serà trobat en la ciutat o dins los termens damunt dits, serà escobat e gitat de la ciutat e dels temrens ab de grans assots ay tantes vegades com hi sia trobat. Entenem emperò, aclaren los dits Consellers e prohómens que tot hom e tota fembra és entés que sia estrany e de lengua estranya que no sia natura de les terres del senyor Rey d’Aragó e del Rey de Mallorcha. (5) El document no aclareix el per què d’aquesta expulsió. Més d’un segle després (1440) el Consell de Cent veia com un problema la gent que es feia passar per pobre sense ser-ho: Item sien membrants de la gran multitud de falsos pobres o acaparadors que perceben les almoynes als freturosos e importunen tots aquells qui convenen als divinals officis en la Seu. E en les esgleyes parroquials e dels monestirs. E qui vullen veure certa ordinació, la qual és en la casa del Racional de la dita ciutat. E semblantment de esquivar de la dita ciutat la multitud de hermitants que de no soler hic son los quals han jaquits los hereus e hermitatges e só se fets ciutedans e sembres hic molts errors. (6)

El rei Joan el caçador atorgà a la ciutat un privilegi per expulsar i exiliar els elements indesitjables: jugadors, vagabunds, alcavots. Aquest privilegi fou atorgat a la ciutat de Barcelona el 1390 i aplicat per primer cop el 1398: Item lo dit senyor volent dar loc a tota mundícia e puritat de la dita ciutat e esquivar les deshonestetats, inconvenients e mals qui·s segueixen per suggestions, tractaments e males obres de les persones dessús nomenades, atorgue perpetualment a la dita ciutat que els veguers i consellers d’aquella presents, e esdevenidors ab lo Consell de Trenta, ja ordonar puxen foragitar perpetualment o a temps de la dita ciutat, totes persones que per informació sumària per ells reebuda, trobaran ésser alcavots o alcavotes, vagabunds, o caps de tafureria públichs, o qui roben o nafren per diners. (7)

El govern municipal barceloní comença a fer crides contra alcavots a partir del maig de 1398 de manera genèrica. El novembre de 1401 ja trobem les crides contra els mitjancers amb els seus noms. A les crides s’especifica el lloc d’origen de l’expulsat, si té prostituta treballant, si aquesta està al bordell etc. Els documents d’expulsió també incloïen la pena imposada i si podia demanar perdó per tornar a la ciutat. Les penes podien anar des de l’any als cinquanta anys d’expulsió. Si els expulsats no complien amb les penes: E açò sots pena si lo contrari per ells o per algun d’ells serà fet de ésser escobats per la dita ciutat, e exellats en Sardenya a X anys lavors següents. E si per ventura los demunt nomenats o alguns d’ells dins lo temps a ells assignat, segons dit és, entraran o seran atrobats dins la dita ciutat ho termens de aquella lavors que sien penyats per lo coll, en tal guisa que naturalment muyren. (8)

El 1475 els consellers de la ciutat justificaven aquestes expulsions amb la netedat de la ciutat: Item sien atens los dits honorables esdevenidors consellers de tenir neta la ciutat de jochs e tafureries, juradors e blasfemadors de Déu. E encara que les fembres visquin de lur quest stiguen en los lochs a elles pertanyents e que sobre açò proveer e fassen servar les ordinacions en lo passat fetes sobre dites coses en diversos temps publicades, e are poch ha renovades sobre los dits jochs, taffureries, blesfamadors e àvols fembres, sobre l’observança de les quals ordinacions los entés consellers han pres protestes als vaguer e batlle e ells han respost mostrant-se desitjosos complir aquelles, emperò fins vuy per remtennes dels dits officials no nes feta a fer tal exequció, placia als dits esdevenidors honorables consellers en per segur les dites coses segons de ells és pertanyent e degut per lo servey de Nostre Senyor Déu. (9)

Tot i que a l’Edat Mitjana es tolerava la prostitució i es veia aquesta activitat com un mal menor. Segons la idea agustiniana del mal menor l’amor venal prevenia altres mals pitjors: sodomia, adulteri, relacions sexuals interètniques, bestialitat, sexe femoral... El sexe remunerat s’havia d’exercir amb unes certes normatives. La més repetida de totes a la documentació municipal de la ciutat medieval és el tancament de les prostitutes als bordells barcelonins.

A la Barcelona de mitjans del segle XV hi havien establerts tres bordells a la ciutat. Dos menaven a la Rambla (Viladalls i la Volta d’en Torre) i el del Canyet prop del portal de Sant Daniel. Aquest últim, tal com vaig explicar a la nostra tesi doctoral, va ser fundat gràcies al privilegi atorgat per Alfons el Magnànim a Simó Sala. (10) Era obligatori per al Consell que les prostitutes exercissin dins dels bordells i no a fora: Item sien membrants los dits consellers esdevenidors que façen servar a la sengla, la ordinació feta per consellers e prohomens que les fembres bordelleres, les quals estan per la ciutat escampades, e continuen llur quest en la manera que fan aquelles que stan en los bordells no continuen lur quest fora los dits bordells ans haien anar totes als dits bordells. (11)


Mapa dels bordells de la Barcelona al Segle XV (Extret de la nostra tesi doctoral: "La prostitució a la Barcelona Baixmedieval. Segles XIV-XV"

A moltes ciutats europees es tancaven a les prostitutes seguint un calendari marcat: el patró local, les festes nadalenques... A Barcelona se les enclaustrava per Setmana Santa. La primera reclusió es feu el 1373 a un hospital prop del monestir de Santa Clara: Que tota fembra pública, bordellera qui sia en la ciutat se dege ésser enclosa e recullida en lo hospital de la ciutat qui es prop lo monastir de Santa Clara per tot lo dimecres de la Setmana Santa proper vinent e aquí hauran missas, e sermons, e confessions, e seran provehides convinentment a lurs necessitats. (12) Al mateix document s’insta a dones vídues fessin captes per poder mantenir a les prostitutes mentre durés el confinament. Les prostitutes, per fer constricció dels seus pecats, eren obligades a escoltar missa. Al segle XV se les recloïa a la Casa de les Egipciaques: Per reverència a favor del sagrat misteri per lo qual cascuns anys en la derrera setmana de la Quaresma, appellada Setmana Santa, çò representada en Santa Mare Església, memòria de la sagrada passió de Jesucrist. E per çò per lo dit esguard tot abús e continuació de pecar fos tolt e ordonaren que cascúns anys los dimecres, dijous e divendres sants, de la dita setmana totes les fembres bordalleres faents idifferentment quest de lurs cossos escauts en los bordells e hostals de aquells sien e estiguen endessepres, cloeses e tenchades dins la casa appellada de les Egipcíaques e separades de tota visitació de homens. (13)

L’any 1365 el Consell de Cent havia donat 500 lliures per l’edificació d’un monestir per a prostitutes penedides. Set anys després es feu efectiva la fundació: En l’any 1372, se fundà en Barcelona lo Monestir de Monges Agustines de Santa Magdalena, trobant-se Bisbe de Barcelona Pere de Planella, i antes era Casa, y aculliment de donas arrepentidas, y lo cardenal legat Bisbe Portuense los doná lo hàbit y regla de Sant Agustí. (14)

Si la ciutat no expulsava les prostitutes era pel simple fet que complien una funció social: evitar els abans citats mals majors i amb aquests monestirs els donava una sortida per a la reinserció a la societat.

En temps de pestes es solia tancar les portes de les ciutats i els ciutadans quedaven reclosos dins de les muralles. És el cas dels protagonistes del Decameró: ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombr de mil tres-cents quaranta-vuit, quan previngué la mortífera pestil·lència [...] Per a tractar aquesta malaltia no semblava que hi valgués o fes efecte de metge ni cap virtut de medicina [...] tothom es feia un propòsit prou cruel, que era d’esquivar i defugir els malalts i llurs coses, i fent això, hom creia que se salvava a si mateix. (15). A final del segle XV hi hagué un episodi molt virulent de pesta bubònica a Barcelona. Per aquest fet el veguer i el batlle de la ciutat de Barcelona feren una sèrie d’ordinacions (el tres de juny de 1490), recolzant-se amb la idea que l’epidèmia era degut a la providència divina i per los peccats comesos en gran offensa de la sua divinal Maiestat (16). En aquest document hi ha ordenances contra els juraments contra Déu, el joc, les tafureries, les amants i concubines, del tancament de les prostitutes, contra els alcavots i de no assaltar els monestirs de la ciutat.

Un dels altres col·lectius que se’ls confinava eren els presos. Existeix un interessant estudi fet per la Dra. Teresa Vinyoles i Vidal que parla de les queixes dels presos a la presó del veguer de la Barcelona de mitjans del segle XV. (17) La Dra. Vinyoles estudià un document datat el 1445 on es veu la vida que duien els presos i les preses a l’esmentada presó. Al document es pot llegir el tractes contra els presos i els abusos sexuals que sofreixen les preses per part del carceller. Aquest cobrava el que s’anomena el dret de carcellatge, el qual pagaven els presos -entre 8 i 10 diners- dels quals 2 i 4 diners per pagar els lloguers de les flassades i els llits.

Esperem que us haguem fet passar una bona estona en aquests dies de confinament domiciliari. Continuarem penjant entrades.


NOTES

  1. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (=AHCB), Consell de Cent, Llibre del Consell VIII, f. 24v.
  2. Arxiu de la Corona d’Aragó (=ACA), Registres de Cancelleria 2025, f. 35r.
  3. DANVILA, Francisco: “El robo de la judería de Valencia 1391” Boletín de la Real Academia de la Historia. Tom 8, 1886, p. 33.
  4. ACA, Registres de Cancelleria 3610, f. 318r.
  5. AHCB, Consell de Cent, Llibre del Consell VIII, f. 25r.
  6. AHCB, Consellers, Testaments de Consellers, 1C-XVII-3, f.15v.
  7. ACA, Registres de Cancelleria, 1844, f. 184r.
  8. AHCB, Consell de Cent, Registre d’Ordinacions Especials, 1B-V-12, f. 25r.
  9. AHCB, Consellers, Testaments de Consellers, 1C-XVII-5, f. 6r.
  10. El privilegi es troba a l’Arxiu Històric de la Santa Creu i Sant Pau, Privilegis reials, doc. papals, doc. particulars. Vol. VIII. Inv. 8. Carpeta 11/4
  11. AHCB, Consellers, Testaments de Consellers, 1C-XVII-3, f. 14v.
  12. AHCB, Consellers, Miscel·lània 1C-V-13/1, f. 2
  13. AHCB, Consell de Cent, Registre de deliberacions, 1B-II-1, f. 172v.-173r.
  14. Rúbriques de Bruniquer, Vol. III, p. 72. Veure: https://archive.org/details/ceremonialdelsma03brunuoft/page/72/mode/2up
  15. BOCACCIO, Giovanni: Decameró. Edicions 62, pp. 24 i 25.
  16. AHCB, Consell de Cent, Registre d'Ordinacions, 1B-IV-11, fol.114v.
  17. https://www.raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/193909/288120



dimecres, 27 de novembre de 2019

Conferència a Sant Pere de Ribes

Avui 27 de novembre realitzarem una conferència sobre "El Penedès Medieval" a la Biblioteca josep Pla de Sant Pere de Ribes. L'acte tindrà lloc a les 17:30h.

Us hi esperem!


dijous, 25 de juliol de 2019

Lectura d'estiu: el cinema segons Kim Jong-Il

Quan vaig cursar l'assignatura "Món actual" ens explicaven que la Guerra Freda era una “Guerra calenta” pels conflictes de Corea i el Vietnam, però poca cosa més.


La finalització de la Guerra de Corea (1950-1953) comportà la divisió de la península coreana pel paral·lel 38. Una península que havia sigut un regne i després una colònia japonesa, ara estava dividit per la política de blocs. Corea com a tal compartia la seva llengua, la religió, una història comuna, però a partir d’aquest moment les dues Corees sofririen destins força diferents.

Corea del Sud i Corea del Nord eren pols oposats. La Guerra de Corea i la política de blocs, comportà que Corea del Nord s’alineés amb el bloc comunista i Corea del Sud amb el bloc capitalista.

A partir d’aquest moment Corea del Nord esdevé un misteri i en sabem poques coses, però gràcies al llibre del cineasta Paul Fischer Producciones Kim Jong-Il presenta (Ed. Turner), hem pogut aprofundir sobre la història “no oficial” de Corea del Nord. Fischer utilitza com a base el segrest del matrimoni Choi-Eun-Hee i de Shin Sang-Ok per explicar la història més recent de Corea. Ell era director de cinema i ella la seva actriu fetitxe.


Choi-Eun-Hee, Kim Jong-Il i Shin Sang-Ok

L’inici de la dinastia

Kim Il-Sung fou el primer president de la Corea del Nord comunista. Aprofità la zona ocupada per les tropes soviètiques per establir un govern provisional. L’any 1950 començaren les hostilitats fins en acabar el 1953. El seu nom significa “el que il·lumina el camí”. Kim Il-Sung i posteriorment el seu fill i successor, Kim Jong-Il, organitzaren la nova Republica Democràtica de Corea amb mà de ferro.

S’establí un únic partit, el Partit dels Treballadors de Corea. Una de les característiques del “comunisme” coreà (l’anomenat Juche) és el seu messianisme. Kim Il-Sung prohibí la religió però s’apropià d’aquesta per confegir una història oficial. Tant Il-Sung com Jong-Il feien miracles, fets que eren estudiats a les escoles, i considerats com a història veritable de Corea del Nord.
A més s’establí un sistema de classificació social molt estricte. Només els “escollits” podien accedir a les classes més altes, però el clima de vigilància és constant. La justícia s’aplica de forma arbitrària i si un familiar teu és detingut, aquest fet afecta de manera retroactiva a tot el clan, fins a tres generacions.

L’estat controla tota la vida privada dels nordcoreans. Poden anar al a presó per no vestir com marquen les lleis, pel seu pentinat, per parlar amb qui no han de parlar. La població “no escollida” no pot accedir a béns de consum, cosa que segons Fischer, sí que fan Il-Sung i Jong-Il.

Kim Il-Sung per evitar “desviacions” dins del seu país, obligava a escoltar els seus discursos, amb grans altaveus a la capital i ciutats més importants a tots els nordcoreans. Fet que encara avui passa.

Corea del Nord va ser una economia puntera mentre va tenir el recolzament de Xina i la URSS. Però l’entrada de Deng Xiao Ping (1978) amb les seves reformes econòmiques de caire capitalista, i la posterior caiguda del comunisme soviètic, feu que poc a poc l’economia nordcoreana caigués en picat.

Una de les mancances dels nordcoreans és en energia. A partir de certa hora hi ha restriccions d’electricitat a tot el país. Si mirem un mapa lumínic de Corea del Nord veurem que la frontera de Corea del Nord és una taca negra enmig de la Península Coreana.

Mapa lumínic de la Península de Corea

Un altre exemple. Els nordcoreans estaven obligats a recollir les seves deposicions per manca d’adobs per al camp. Aquestes disposicions eren recollides pel govern a mode de compost per al camp. Sembla ser però, que aquesta pràctica ja es portava a terme durant l’ocupació japonesa.

El cinema i Kim Jong-Il

Kim Jong-Il s’inclinà per la seva vessant més artística. És per això que organitzà a través del cinema l’ascensió del seu pare com a un déu. Es feien passes de pel·lícules que Jon-Il supervisava per totes les poblacions nordcoreanes. En aquestes pel·lícules s’enaltia al líder i es demanava esforç, lluita i sacrifici per la pàtria. 

Una altra característica d’aquest cinema és com es representaven als occidentals. Aquests eren adoradors del capitalisme i solien tenir alguna deformitat física. La majoria de vegades eren representats per nordcoreans, maquillats i caracteritzats. Durant la Guerra de Corea hi va haver-hi soldats americans que es varen passar al bàndol enemic. Aquests soldats eren, quan se’ls necessitava, utilitzats com a actors occidentals per als films de Jong-Il.

Els escenaris també estaven polititzats: quan a una escena apareixia Corea del Nord el sol brillava més que mai. Quan apareixia Japó a l’escena, hi havia tempesta.

Les pel·lícules occidentals no arribaven mai a les sales de cinema nordcoreanes, però sí a mans de Kim Jong-Il. A través d’una xarxa d’agents s’aconseguien les pel·lícules i se’n feien còpies, per a Jong-Il, a les ambaixades nordcoreanes. El fill del líder estava obsessionat pel cinema tant que va organitzar el segrest que abans hem esmentat del director de cinema Shin Sang-Ok i de l’actriu Choi-Eun-Hee. No volem desvetllar com acabà la història, ja que és l’objecte d’estudi del llibre de Fischer. Els segrestos estaven a l’ordre del dia a Corea del Nord durant els anys 70 del segle XX. A vegades es feien de manera arbitrària o bé es planificaven si “podien aportar alguna cosa a la pàtria”.

El cinema, segons Lenin, era la més important de les arts. El cinema va ser el primer mitjà per enviar missatges a les masses i Kim Jong-Il ho sabia molt bé.

Si us han interessat aquests fets el llibre de Fischer no el podeu deixar passar.




diumenge, 21 de juliol de 2019

Festival Terra Ibèrica 2019


Entre els dies 25 i 28 de juliol podreu gaudir del Festival de Recreació Històrica TERRA IBÈRICA que es celebrarà a la Ciutadella Ibèrica de Calafell.

Consulteu el PROGRAMA OFICIAL per saber els actes i horaris del Festival.


US HI ESPEREM!

dijous, 11 de juliol de 2019

Xerrada divendres 12: Un corsari portuguès a Cubelles



Aquest divendres 12 de juliol (19h) al Centre Social Joan Roig i Piera de Cubelles per si voleu gaudir de la xerrada "Un corsari portuguès a Cubelles". Aquesta xerrada s'emmarca dins dels actes de la VI Festa Pirata que es celebrarà entre els dies 19 i 21 de juliol.

Us hi esperem!




dimarts, 23 d’abril de 2019

Conferència sobre la llegenda de Sant Jordi

Aquest dissabte 27 d'abril podreu gaudir de la conferència "Sant Jordi: entre la història i la llegenda" dins dels actes de la setmana cultural dedicats a la festa de Sant Jordi. La conferència anirà a càrrec del doctor en història Roger Benito Julià i autor del present blog.

L'acte es durà a terme a les 11h al Saló de Plens de l'Ajuntament de Cunit.

Us hi esperem!
Miniatura d'escola flamenca d'un Llibre d'hores del segle XV que va pertànyer a Alfonso Fernández de Còrdova (Biblioteca Nacional d’Espanya, Madrid).

dilluns, 22 d’abril de 2019

Sant Jordi, entre la llegenda i la història

El dia 23 d’abril es celebra a Catalunya la diada de Sant Jordi. Diu la l'acta martiryum que Sant Jordi fou un soldat romà nascut a l’actual Palestina cap al segle III després de Crist. Educat com a cristià, el jove forma part de la milícia romana i viu "en pecat" amb una vídua, una amoralitat que no devia agradar de llegir a l'ortodòxia cristiana. 

Quan l'emperador Dioclecià proclama l'edicte que obliga a rendir culte al déu Apol·lo, Jordi renega de soldat, distribueix les seves riqueses entre els pobres i s'enfronta a l'emprador, per la qual cosa és empresonat i martiritzat.

La llegenda diu que va morir fins a tres vegades degut a les tortures i martiris rebuts. Ben aviat la figura de Sant Jordi va ser molt popular. Tant popular que l'any 496, el papa Gelasi promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum' de Sant Jordi passava a ser considerada apòcrifa i en va desautoritzar tots els autors. Va manifestar el papa: "Jordi serà un d'aquells sants venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu"


Amb les croades (segle X) Sant Jordi esdevé el prototip de cavaller i apareix el mite de Sant Jordi i el drac. Sembla ser que la iconografia de Sant Jordi té el seu origen en el deu Horus matant a un cocodril.
Horus cavaller, relleu del museu del Louvre

La popularitat del sant Jordi és tal que esdevingué patró de diversos països i ciutats com Anglaterra, Geòrgia, Aragó, Rússia, Lituània, Barcelona...

Sant Jordi va ser declarat patró del regne d’Aragó el 1096, el regne de València el 1343, de Mallorca el 1407 i de Catalunya el 17 d'abril 1456. Llegim als Dietaris de La Generalitat de Catalunya: 

Dissabte, a XVII. Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, a oferts, damunt de donadors com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat, ne hagués feta novament constitució.

Els reis catalans Pere III i Martí I van intentar, sense èxit aconseguir la relíquia per excel·lència del Sant: el seu crani. Corria la llegenda que qui posseís el crani del sant tindria el domini de tot el món.

La creu vermella sobre fons blanc esdevingué l’estendard dels cavallers i ordres militars europees.
Creu de Sant Jordi

Per Sant Jordi, com bé sabeu, es el dia en que es regalen roses i llibres. Al segle XV ja es feia a Barcelona una fira de roses amb motiu de Sant Jordi. Hi acudien sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves, i això fa pensar que el costum de regalar una rosa té l’origen en aquesta festa, que se celebrava al Palau de la Generalitat.

Paolo Ucello: Sant Jordi (1470)
D'altra banda, l’origen de la diada associada al llibre el situem als anys vint del segle passat, quan l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d'Editors i Llibreters de fer una festa per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d’octubre de 1927.


El 1929, durant l’Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van decidir d'organitzar-se i sortir al carrer a muntar paradetes per presentar novetats i fomentar la lectura. La iniciativa va tenir tant d’èxit que es decidí de canviar la data i establir com a Dia del Llibre el 23 d’abril, data que coincideix amb la mort de dos grans autors de la història de la literatura: Cervantes i Shakespeare.

Vicent Clavel i Andrés

diumenge, 7 d’abril de 2019

Aquest diumenge 7 d’abril entrevista a En Guàrdia! de Catalunya Ràdio

Aquest diumenge 7 d'abril de 15 a 16h podreu gaudir de l'entrevista que em va fer Enric Calpena pel programa d'història "En guàrdia!" de Catalunya Ràdio.

Parlarém sobre la prostitucio a la Barcelona Baixmedieval, tema estudiat a la nostra tesi doctoral.


divendres, 5 d’abril de 2019

Presentació del llibre del Castell de Cunit

Imatge del Castell de Cunit a mitjans del segle XX
El dia 6 d'abril farem la presentació del Llibre del Castell de Cunit. L'acte tindrà lloc al saló de plens de l'Ajuntament de Cunit a les 18h. La singularitat i la història del castell han merescut aquest estudi on es veu la seva evolució històrica i com ha influit en la història del poble de Cunit aquest edifici.

L'acte està organitzat pel Grup d'Estudis Cunitenc Delmacio de Conito.



Us hi esperem!

dimecres, 3 d’abril de 2019

Conferència a Cubelles

Aquest divendres dia 5 d'abril serem a Cubelles presentant el nostre estudi sobre les visites pastorals del segle XIV a aquest municipi. L'estudi titulat  Cubelles a principis del segle XIV a través de les visites pastorals està centrat en l'estudi de les visites pastorals del bisbe Ponç de Gualba i Ferrer Abella a la primera meitat del segle XIV.

Detall d'un medalló on un clergue fa un sermó mentre una parella es besa (Harley MS 1527, f. 95r)
Aquest acte s'emmarca dins dels actes de la Fira Medieval de Cubelles 2019. Podeu consultar el programa complet en aquest enllaç.

La presentació serà a les 19:00h al CSIDE Joan Roig i Piera de Cubelles. Us hi esperem!

dimarts, 26 de febrer de 2019

Comprova si el teu mail ha estat piratejat #Troyhunt



Un expert en ciberseguretat ha descobert la filtració més gran de correus electrònics de la història. Una bretxa informàtica ha deixat al descobert 773 milions de comptes de correu i de moment se’n desconeix l’autoria perquè no pertanyen a una sola plataforma de correus, com va ser el cas de Yahoo d’ara fa uns mesos. La base de dades, anomenada Col·lecció número 1, s’ha compartit en un fòrum de pirates informàtics.


Comprova si el teu mail s’ha filtrat


L’expert es diu Troy Hunt i ha obert un cercador perquè entris la teva adreça de correu electrònic i comprovis si ha estat piratejada.

Aquí sabràs si el teu correu electrònic ha estat piratejaT. // Captura de www.haveibeenpwned.com

dilluns, 14 de gener de 2019

Xerrada a Cunit de Francesc Xavier Hernández

El proper dissabte, 19 de gener a les 18h al Saló de Plens de l’Ajuntament de Cunit es farà la conferència "Fa 80 anys… LES FORCES FRANQUISTES OCUPEN EL PENEDÈS"
Després de la sagnant i brutal batalla de l’Ebre, el front va quedar estabilitzat uns dies pels cursos de l’Ebre pel sud i pel Segre per ponent. En vigílies de les festes nadalenques les forces “nacionalistes” van travessar el Segre continuant així l’ocupació del territori català que ja havien iniciat mesos abans fins a Lleida. A la segona setmana de gener les unitats del Cos d’Exèrcit marroquí ho feien per Mora en direcció de la costa cap a L’Aldea i l’Ametlla.
pas a nivell d'el vendrell
Pas a nivell del Vendrell, 15 de gener del 1939. Un camió carregat de civils i militars i tota mena de paquets espera que s’aixequin les barreres per continuar la fugida cap a Vilafranca
Per l’interior la V divisió de Navarra el dia 11 ocupava Montblanc. Tres dies després entraven a Valls i l’endemà ho feien a Reus connectant amb els marroquins que avançaven per la costa. Tots plegats cap a migdia ocupaven també Tarragona.
L’exèrcit republicà totalment desfet, desorganitzat i desmoralitzat incapaç de presentar resistència s’anava retirant a marxes forçades vers Barcelona. Sols així s’explica que els 100 km que separen Tarragona de Barcelona s’ocupessin en tan sols 11 dies.
El dia 19 els feixistes ocupant Torredembarra, Rodonyà i Vila-rodona es plantaven ja a les portes del Penedes.
Un dia després, el 20, dia de Sant Sebastià queien Creixell, Roda de Barà, Sant Vicenç, El Vendrell, La Bisbal, Llorenç, Santa Oliva, Sant Jaume i Calafell.
El 21, dissabte al matí era ocupat Cunit, Cubelles el migdia també i cap a les 19 h. malgrat una minsa resistència Vilanova canviava de mans. Sitges i Sant Sadurní el dia 22 marcaven l’imparable avanç “nacional”.
bellveiretirada
Moltes famílies es van sumar a la retirada de les forces republicanes cap a Barcelona i la frontera. Imatge presa prop de Bellvei el mateix dia 15 de gener del 1936. Tota la família empenyent el carro sobrecarregat amb les seves pertinences. De Cunit va fugir a l’exili la família de Pere Hugué i Dolors Farré, de cal Melcior, junt amb els tres fills Lluïsa, Erminia i Joan  mes el gendre Marcial. Alguns retornarien als pocs mesos i altes s’hi van quedar definitivament
El 23 el Penedes quedava ja enrere amb l’ocupaciò el l’Ordal per l’interior i Vallcarca i Garraf per la costa. Un dia després i ja a les portes de Barcelona tot el pla amb Castelldefels, Gavà, Viladecans i el Prat del Llobregat era ja “conquerit” i a l’endemà les forces “franquistes” travessaven el riu avançaven per l`Hospitalet i cap a la serra de Collserola començant així el cercle de la capital catalana que finalment serà ocupada el dia 26.
El 4 de Febrer els “nacionals” ocupaven Girona, el 8 queia Figueres la línia fronterera amb La Junquera i el pas del Pertús el dia 9 marcaven el final de la campanya catalana i es donava per tan ocupat tot el territori del Principat. Començava ara el temps de les denúncies, repressió, revenges i l’aplicació de la trista “Causa General” sinònim de judicis sumaríssims, sense cap mena de garanties jurídiques, i traduïts en afusellaments i penes de presó per a totes les persones, de tota condició, compromeses amb la República i la Generalitat.