Estic llegint un interessantíssim llibre del catedràtic del a Universitat de Barcelona, Llorenç Ferrer i Alòs, titulat "Hereus, pubilles i cabalers" de l'Editorial Afers. És tracta d'un recull d'articles sobre el dret successori a la Catalunya Moderna que l'autor ha adaptat per fer-ne un llibre.
L'autor retrata amb minuciositat la posició del hereu, els cabalers, les pubilles i les seves situacions: els cabalers que es quedaven a casa (els anomenats "concos" o la cançó de la "tieta" del Serrat...), els que marxaven a fora per guanyar-se la vida (aprenent un ofici o bé establint-se a un altre mas casant-se amb una cabalera), o els que ingressaven a l'Església, a l'estat (com a funcionaris) o aprenien oficis útils per al mas (com els advocats o procuradors). També parla de les sortides del es cabaleres, casant-se amb un hereu o bé ingressant en un convent. També parla de la legítima, els diners que l'hereu donava als cabalers que marxaven de casa i del equivalent femení, el dot.
El sistema Hereu-Pubilla-Cabaler és d'orígen medieval i és força estudiat. L'antropòleg Ignasi Terrades i Saborit l'estudià en un article molt interessant on explica les arrels del dret successori català.
La meva iaia materna sempre em deia que jo era "l'hereu escampa", un malgastador... Josep Pla escriu: L’empordanès estima molt les coses d’aquest món. És un sensualot generalment moderat, amb les naturals minories d’arrauxats i d’hereus escampes. La majoria de la gent del país és grisa, cauta, taujana, extremament racional, amb una certa tendència a la contemplativitat. Hi ha una minoria de xerraires, d’hiperbòlics, de fatxendes, de gesticulants —generalment aduladors i en definitiva mendicants. El retrat que sol circular de l’empordanès ha estat elaborat més sobre aquest darrer personal que sobre la generalitat. (El meu país, Barcelona: Destino, 1968), pàg. 102 (Extret de RODAMOTS)
Hi he pensat molt sobre aquestes coses llegint el llibre i m'han despertat records. La meva àvia per part de mare, era una pubilla (una "hereva") i el meu avi un cabaler (vingut de fora a casar-se amb ella). El meu avi sempre em deia que ell "no seria mai amo de la casa", però "que hi havia deixat la pell treballant-hi". De fet va ser així, la casa va passar per al seu fill primogènit (el meu oncle), però l'avi en tenia l'usdefruit (en podia disfrutar però no la podia vendre ni modificar). La casa l'avia construïda el meu besavi Sebastià i suposo que també era un cabaler, ja que venia de fora... ho hauré de continuar investigant.
I pensant pensant, crec que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, enlloc de fer-nos hereus o pubilles del que és nostre, només ens ha donat la legítima i ens ha fet cabalers; suposo que ara que ells ja "han complert" potser ens tocarà fer alguna altra cosa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada