El rei Jaume I fou qui donà a la ciutat de Barcelona una certa independència afegint a les llibertats donades pel seu pare, la creació d'un govern municipal, semi-autònom: el Consell de Cent. Anteriorment la ciutat de Barcelona era un domini reial i per tant era patrimoni directe del rei. El Consell de Barcelona era l'òrgan administratiu municipal de la Barcelona Medieval. El podriem equiparar a l'Ajuntament actual. Posteriorment el municipi de Barcelona fou engendrat a partir del privilegi atorgat per Pere II, anomenat Recognoverunt proceres. Durant les corts celebrades a la ciutat (1283-1284) el rei confirmà llibertats anteriors (atorgades pel seu pare Jaume I) i atorgà noves franqueses que constituiren la base del règim legal del municipi barceloní. Segons aquest privilegi, a la ciutat, el poder legislatiu l’exercien 5 consellers que eren escollits anualment el dia de Sant Andreu per 12 prohoms sortits del Consell de Cent; aquest poder, els consellers el compartien amb el Consell de Cent, consell que era escollit pels 5 consellers entrants i que, com ells, ocupaven el càrrec durant un any.
 |
| Corts amb la presidència del rei Jaume I (Incunable de les Constitucions de Catalunya de l'Arxiu de la Corona d'Aragó) |
L’any 1325 es produeix el primer canvi: es va crear el Consell de 25, que posteriorment s’anomenarà Trentenari perquè passà a tenir 30 membres. El Consell de Cent mai no va estar constituït per cent jurats exactament, normalment sobrepassava aquest número a causa de l’augment constant dels mestres d’oficis, provocat per la diversificació del treball durant el segle XIV. Així, el Consell de Cent el desembre de 1333 estava format per 105 jurats: 64 ciutadans i mercaders, 3 savis en dret, 3 notaris i 35 mestres de 15 oficis; en canvi, el 1366 hi havia 206 prohoms i 23 oficis representats. Al igual que el Consell de Cent el nombre de membres va oscil·lar, 25, 30, 43, i va arribar a tenir 63 el 1354 i 93 el 1366. Els membres d’aquests trenta escollits eren triats pels consellers entre els prohoms del Consell de Cent i va ser l’autèntic òrgan legislatiu, ja que era qui, redactava les ordinacions municipals, conjuntament amb els 5 consellers; per la seva part, el Consell de Cent quedava, per una banda, com a institució ratificatòria de decisions preses pel Trentenari i els consellers i, per altra banda, com a cos elector.
Dos oficials reials, el Veguer i el Batlle, exercien el poder executiu i judicial. Aquests dos oficials reials duien a terme la jurisdicció del rei en l’àmbit local català. A la ciutat de Barcelona tant el veguer com el batlle van acabar tenint només el poder executiu, ja que aplicaven la legislació creada pels Consellers; el veguer havia de fer jurament als consellers entrants a l’inici del període administratiu de la ciutat. Per tant ambdós es devien auxili i assistència recíproca en tasques governamentals tot i que la última paraula la tenien el Consellers. Tant el veguer com el batlle només podien pregonar les crides i executar la pena que marquessin els esmentades crides que, prèviament havien fet les institucions de la ciutat. Un exemple seira l'encapçalament de la crida de 1367: Ara oyats per manament del Vaguer ordonaren los consellers e prohómens de la Ciutat...
 |
| Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona |
D’aquesta manera una crida feta pel veguer que no hagués estat ratificada pels consellers, conjuntament amb el Trentenari i el Consell de Cent, podia ésser revocada. Aquest fet féu que hi haguessin confusions entre les crides del veguer i del batlle i viceversa tot i la sentència de Pere de Sant Climent de 1300. A la vida quotidiana dels barcelonins es fan ordinacions sobre els oficis, mercats, moralitat i ordre públic (bordells / alcavots / adulteri) entre altres aspectes. Els encapçalaments de les crides barcelonines tenien una estructura força comuna i dificulta la delimitació de jurisdiccions. Aquest fet va propiciar que a les crides del segle XV es fessin crides conjuntes: “Ara hoiats tothom generalment per manament del honorable mossèn Bernat de Guimerà, vaguer de Barcelona, de Agolada e de Vallés, de Moyà e de Moyanés, e del honorable mossèn Galceran d’Ortigues, batle de la dita ciutat, çò és quescun d’ells tant com toquen a sa jurisdicció”.
Per ampliar la informació podéu llegir l'interessant article de Pere Ortí Gost sobre el Consell de Cent i el règim municipal barceloní.
Pròximament parlarem del mostassà de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada