La finalització de la Guerra de Corea (1950-1953) comportà
la divisió de la península coreana pel paral·lel 38. Una península que havia
sigut un regne i després una colònia japonesa, ara estava dividit per la
política de blocs. Corea com a tal compartia la seva llengua, la religió, una
història comuna, però a partir d’aquest moment les dues Corees sofririen
destins força diferents.
Corea del Sud i Corea del Nord eren pols oposats. La Guerra de Corea i la política de blocs, comportà que Corea del Nord s’alineés amb el bloc comunista i Corea del Sud amb
el bloc capitalista.
A partir d’aquest moment Corea del Nord esdevé un misteri i
en sabem poques coses, però gràcies al llibre del cineasta Paul Fischer Producciones Kim Jong-Il presenta (Ed.
Turner), hem pogut aprofundir sobre la història “no oficial” de Corea del Nord.
Fischer utilitza com a base el segrest del matrimoni Choi-Eun-Hee i de Shin
Sang-Ok per explicar la història més recent de Corea. Ell era director de
cinema i ella la seva actriu fetitxe.
 |
| Choi-Eun-Hee, Kim Jong-Il i Shin Sang-Ok |
L’inici de la dinastia
Kim Il-Sung fou el primer president de la Corea del Nord
comunista. Aprofità la zona ocupada per les tropes soviètiques per establir un
govern provisional. L’any 1950 començaren les hostilitats fins en acabar el
1953. El seu nom significa “el que il·lumina el camí”. Kim Il-Sung i posteriorment
el seu fill i successor, Kim Jong-Il, organitzaren la nova Republica Democràtica
de Corea amb mà de ferro.
S’establí un únic partit, el Partit dels Treballadors
de Corea. Una de les característiques del “comunisme” coreà (l’anomenat Juche) és el seu messianisme. Kim
Il-Sung prohibí la religió però s’apropià d’aquesta per confegir una història
oficial. Tant Il-Sung com Jong-Il feien miracles, fets que eren estudiats a les
escoles, i considerats com a història veritable de Corea del Nord.
A més s’establí un sistema de classificació social molt
estricte. Només els “escollits” podien accedir a les classes més altes, però el
clima de vigilància és constant. La justícia s’aplica de forma arbitrària i si
un familiar teu és detingut, aquest fet afecta de manera retroactiva a tot el
clan, fins a tres generacions.
L’estat controla tota la vida privada dels nordcoreans.
Poden anar al a presó per no vestir com marquen les lleis, pel seu pentinat,
per parlar amb qui no han de parlar. La població “no escollida” no pot accedir
a béns de consum, cosa que segons Fischer, sí que fan Il-Sung i Jong-Il.
Kim Il-Sung per evitar “desviacions” dins del seu país, obligava
a escoltar els seus discursos, amb grans altaveus a la capital i ciutats més
importants a tots els nordcoreans. Fet que encara avui passa.
Corea del Nord va ser una economia puntera mentre va tenir
el recolzament de Xina i la URSS. Però l’entrada de Deng Xiao Ping (1978) amb
les seves reformes econòmiques de caire capitalista, i la posterior caiguda del
comunisme soviètic, feu que poc a poc l’economia nordcoreana caigués en picat.
Una de les mancances dels nordcoreans és en energia. A
partir de certa hora hi ha restriccions d’electricitat a tot el país. Si mirem
un mapa lumínic de Corea del Nord veurem que la frontera de Corea del Nord és
una taca negra enmig de la Península Coreana.
 |
| Mapa lumínic de la Península de Corea |
Un altre exemple. Els nordcoreans estaven obligats a
recollir les seves deposicions per manca d’adobs per al camp. Aquestes disposicions
eren recollides pel govern a mode de compost per al camp. Sembla ser però, que
aquesta pràctica ja es portava a terme durant l’ocupació japonesa.
El cinema i Kim Jong-Il
Kim Jong-Il s’inclinà per la seva vessant més artística. És per
això que organitzà a través del cinema l’ascensió del seu pare com a un déu. Es
feien passes de pel·lícules que Jon-Il supervisava per totes les poblacions
nordcoreanes. En aquestes pel·lícules s’enaltia al líder i es demanava esforç,
lluita i sacrifici per la pàtria.
Una altra característica d’aquest cinema és
com es representaven als occidentals. Aquests eren adoradors del capitalisme i
solien tenir alguna deformitat física. La majoria de vegades eren representats
per nordcoreans, maquillats i caracteritzats. Durant la Guerra de Corea hi va
haver-hi soldats americans que es varen passar al bàndol enemic. Aquests
soldats eren, quan se’ls necessitava, utilitzats com a actors occidentals per
als films de Jong-Il.
Els escenaris també estaven polititzats: quan a una escena apareixia
Corea del Nord el sol brillava més que mai. Quan apareixia Japó a l’escena, hi
havia tempesta.
Les pel·lícules occidentals no arribaven mai a les sales de
cinema nordcoreanes, però sí a mans de Kim Jong-Il. A través d’una xarxa d’agents
s’aconseguien les pel·lícules i se’n feien còpies, per a Jong-Il, a les
ambaixades nordcoreanes. El fill del líder estava obsessionat pel cinema tant
que va organitzar el segrest que abans hem esmentat del director de cinema Shin
Sang-Ok i de l’actriu Choi-Eun-Hee. No volem desvetllar com acabà la història,
ja que és l’objecte d’estudi del llibre de Fischer. Els segrestos estaven
a l’ordre del dia a Corea del Nord durant els anys 70 del segle XX. A vegades
es feien de manera arbitrària o bé es planificaven si “podien aportar alguna
cosa a la pàtria”.
El cinema, segons Lenin, era la més important de les arts.
El cinema va ser el primer mitjà per enviar missatges a les masses i Kim
Jong-Il ho sabia molt bé.
Si us han interessat aquests fets el llibre de Fischer no el
podeu deixar passar.
